dimarts, 10 de desembre de 2013

De les Clotes de Vilafranca als Pèlags de Vilobí

La proposta que us fem en aquesta sortida ens endinsa tant en la descoberta d'aspectes històrics, com en el patrimoni natural i en els efectes de l'activitat humana en la transformació del paisatge.

Comencem per la part de Vilafranca, on encetarem la caminada: al carrer del Balcó de les Clotes, just on neix el camí de Sant Pau. No perdem de vista, de bon començament, que estem dins la zona que ja en època medieval era coneguda com Vallmoll, abans de la fundació de Vilafranca; que el lloc d'on partim s'identifica amb el topònim de les Clotes i que, finalment, anirem a parar als Pèlags, a Vilobí.

Desplaçament: es pot fer a peu i en BTT
Distància: 8,1 km
Altitud mínima: 183 m
Altitud màxima: 291 m
Desnivell acumulat: 167 m
Temps del recorregut: 2 hores
Dificultat: baixa

Mapa de l'itinerari



Mostra De les Clotes als Pèlags en un mapa més gran

Perfil de l'itinerari


Descripció

Com ja hem indicat, el camí l'encetarem al carrer del Balcó de les Clotes, seguint primerament les indicacions que ens portarien cap a l'ermita de Sant Pau. Davant nostre s'obre una plana que al fons queda limitada pel turó de Sant Pau.

Sortint de Vilafranca, pujant cap a Sant Pau

Crida l'atenció la toponímia de la zona: Vallmoll i les Clotes. A diferència del que sovint es pensa, l'Alt Penedès no és pas una terra eixuta, amb uns pocs torrents i l'aportació del riu Foix. Sovint el subsol amaga una bona quantitat d'aigua, i aquest és un dels aspectes més destacables d'aquesta sortida.

Si en el cas de les Clotes el nom no el podem relacionar amb seguretat amb la presència d'aigua, encara que per l'entorn no seria fora de lloc fer-ho, el topònim Vallmoll, combinat amb les Clotes, ens refereix molt probablement una zona amb presència d'aigua entollada i, en tot cas, de terres que fan de bon cultivar. En la documentació medieval de la zona trobem nombrosos topònims referits a zones humides i documentem activitats que demostren la seva dessecació per a posar-les en cultiu, aprofitant la fertilitat que ofereixen, presentant-nos un Penedès no sempre eixut. Els documents situen Vallmoll de forma imprecisa dins el territori d'Olèrdola, i tot apunta a un emplaçament coincident en bona part amb l'espai que ocupa actualment Vilafranca. Al lloc on som estaríem a la part nord de Vallmoll. 

Un cop creuada la plana ens enfilarem cap al turó de Sant Pau, on trobarem el trencall que ens portarà fins a l'ermita, a la que ens podem atansar si volem, i recuperar després novament el camí cap a Pacs. L'ermita de Sant Pau es documenta des del segle XIV, tot i que el més destacable de l'indret és la presència de restes de construccions eremítiques que es poden observar per la capelleta buidada a la roca i els nombrosos encaixos de bigues visibles al seu costat. L'eremitisme és un fenomen del cristianisme medieval primerenc, que perfectament podem situar al segle X en aquest cas, o abans, i del que es coneixen indicis similars en diversos llocs també de l'Anoia i el Baix Llobregat, per esmentar els més propers.

Si fem la visita a Sant Pau, desfarem el camí per retrobar el nostre itinerari i seguir cap a Pacs, on arribarem després de resseguir el camí per un tram de bosc i de camps d'oliveres, on podem observar un bon treball de construcció de marge amb pedra seca.

El camí ens durà a tocar de l'església de Sant Genís de Pacs, originàriament romànica però totalment transformada, i fins a la carretera, on girarem cap a la dreta, passant el pont sobre la riera de Llitrà.

Un tram més enllà, just quan la carretera gira cap a la dreta, nosaltres seguirem recte pel camí que porta a les caves Loxarel. Aquí el camí avança novament per una extensa plana entre vinyes, que durant la Guerra Civil va ser aprofitada per a la construcció d'uns dels diversos camps d'aviació que es van crear al Penedès. A peu del camí podrem veure les boques d'entrada a alguns dels diversos refugis antiaeris distribuïts a l'entorn del camp.

Per conèixer detalladament aquest episodi de la Guerra Civil no hi ha res com una visita detinguda al CIARGA (Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria) a Santa Margarida i els Monjos. El camp de Pacs era un dels quatre construïts a partir de finals de 1937, juntament amb els dels Monjos, Sabanell i Santa Oliva.

Entrada a un dels refugis antiaeris

Després de les caves Loxarel seguirem el camí, trencant primer cap a la dreta, en direcció a les Guixeres, però girant a l'esquerra tant bon punt trobem les primeres cases al peu del camí. Seguirem fins la primera cruïlla, on tombarem novament cap a l'esquerra, i des d'aquí seguirem el camí recte en direcció a ponent, fins a trobar el trencall que a la nostra dreta puja fins a can Carbó. Un cop davant la casa girarem a la dreta, passarem pel bosc de ca l'Olivella i arribarem al camí que cap a l'esquerra ens acostarà fins als Pèlags.

El camí fet, vist des de can Carbó

El paisatge que s'obrirà davant nostre ens pot sembla de bon començament, sorprenent: una gran clotada, de parets esgarrapades, plena d'aigua. Aquest espai, avui d'un interès natural inqüestionable, és el resultat de l'activitat extractiva que des de l'època romana ha tingut lloc a la zona, relacionada amb la producció de guix. L'extracció fins a tallar el nivell freàtic de l'aqüifer ha fet que l'aigua ompli el buit. És així com s'ha format aquesta zona humida del Penedès, avui insòlita si es vol, però que fa evident la presència de l'aigua al subsol i la versemblança de les zones humides que trobem esmentades en la documentació almedieval referida al Penedès.

Els Pèlags

Com a zona humida, s'ha anat poblant de plantes com el canyís o la boga, mentre que a l'entorn veiem pinedes de pi blanc en transició cap a l’alzinar litoral. L'aigua també ha estat clau per a l'atracció d'aus com el corb marí gros, l’ànec de collverd, el bernat pescaire i altres espècies migratòries que hi fan aturades.


Desfent el camí en direcció a Vilobí podem visitar els altres tres pèlags, més petits.