Descobrint el Penedès el 1889 (VI): excursió de Torrelles a Sant Magí de Brufaganya

Amb aquesta excursió tanquem la temporada en la qual hem anat seguint la crònica de Josep Castellanos, que l'agost de 1889 va destinar les seves vacances a la descoberta del Penedès.

L'excursió d'avui, del 19 d'agost, és radicalment diferent de tota la resta, tant per la seva magnitud (més de vuit hores de camí entre l'anada i la tornada), com per una ruta que el porta més enllà del Penedès, per arribar al santuari de Sant Magí de Brufaganya, al municipi de Pontils, ja a la Conca de Barberà, després de passar per Pontons i la Llacuna.

No repetirem aquí els detalls d'un relat que paga la pena llegir sobre l'original. Sí que destacarem alguns punts que no deixen de cridar l'atenció en aquesta crònica. El primer és el fet que tot i que la motivació de l'expedició és la celebració de l'aplec de Sant Magí, l'únic comentari que s'hi refereix, més enllà de la descripció de les capelles, gruta i santuari, sigui el fet que hi assisteixin més de tres mil persones. 

Contràriament, la descripció de l'itinerari, que fa parcialment dalt d'un ruc però amb resultats no gaire convincents, resulta molt més detallista pel que fa a l'orografia, al traçat del camí, la presència de fonts... o referències com la ruïna de la pesca a la riera de Pontons per culpa de la pràctica de la pesca amb dinamita. Certament no presenta una població que sembli massa inclinada a apreciar de la natura.

Sí que ho fa, en canvi, quan parla dels boscos i, en especial, la referència a la roureda de la vall on és el santuari, on esmenta exemplars amb tres i quatre metres de circumferència. Potser un xic exagerat, però en tot cas testimoni d'uns boscos antics, avui ja ben difícils, sinó impossibles, de trobar a casa nostra i dels que encara en podem veure alguns vestigis en aquest indret.

Com ja hem dit, la descripció del santuari, la capella, etc., és detallada, com la del camí seguit, al llarg del qual fa esment dels camps, boscos fonts, cases i masies, dibuixant una distribució del poblament que evidencia com molts indrets avui deshabitats o que veiem com aïllats, eren ben bé a peu de camí quan les carreteres i el cotxe encara no havien redibuixat el mapa dels nostres desplaçaments. Ho reforça el comentari que fa en relació al seu desplaçament del dia següent des de Torrelles a Vilafranca amb la tartana d'en Baldo: 14 km. en poc més d'una hora.

Sant Magí de Brufaganya és un indret que despertava l'atracció en poblacions com Barcelona, Tarragona, Lleida, Igualada o Cervera, on encara es manté la tradició d'anar a buscar l'aigua de les fonts del santuari per dur-la i fer-la entrar solemnement a la població i repartir-la entre els veïns.

A la tornada de Sant Magí al nostre excursionista li restaven encara alguns dies de vacances. De ben segur que la sortida el va deixar ben cansat ja que ens diu que els dies 21 i 22 els va dedicar al repòs absolut. Al tercer dia emprèn camí des de Moja a l'Arboç, on no esmenta un dels monument emblemàtics actuals del municipi (la Giralda) ja que és una obra posterior, completada el 1908. Per cloure l'expedició farà amb una darrera excursió pels entorns de Moja i Vilafranca.

Descobrint el Penedès el 1889 (V): excursions a la Plana Rodona i el Sant Sepulcre, a Sant Martí Sarroca i a l'entorn Torrelles de Foix

Avui seguim les excursions de Josep Castellanos dels dies 17 i 18 d'agost. El centre d'atenció de la primera sortida, al matí del dia 17, serà la visita al Sant Sepulcre d'Olèrdola, de la que el nostre excursionista dóna molt pocs detalls. Es tracte d'una interessant església romànica de planta circular, coberta amb una cúpula, amb un absis semicircular. Destaca aquest edifici no solament per la seva singularitat, sinó especialment per les pintures que conserva al seu interior amb la representació de diverses escenes bíbliques, difícils d'interpretar pel seu estat de conservació. Possiblement Josep Castellanos no va tenir ocasió de contemplar-les ja que eren amagades sota els arrebossats de restauracions modernes impulsades pel propietari, que era Francesc de Paula Rius i Taulet, alcalde de Barcelona en quatre ocasions entre 1858 i 1889. Va morir en aquesta casa d'Olèrdola poc després de la visita de Castellanos. Concretament el 27 de setembre de 1889.

La sortida matinal del dia 17 es complementarà amb el desplaçament de la tarda, fet en bona part en carro, cap a Sant Martí Sarroca. Una visita de la que el text ofereix més detalls descriptius que en altres ocasions, centrades en bona part en l'església. De Sant Martí Castellanos es desplaça a Torrelles, on farà nit. Destaquen en aquesta part de la crònica les referències a les noves carreteres i al servei de tartanes des de l'estació del tren de Vilafranca. 

El dia 18 el destina a la pujada al santuari de Foix, emprenent el camí a les quatre del matí. Igualment en aquest cas destina part del relat a la descripció de l'església i les restes del castell, a la panoràmica que es contempla des d'allà i a la llegenda de la troballa de la Mare de Déu romànica, desapareguda el 1936. Atès que el dia coincidia en diumenge, el nostre excursionista aprofita per escoltar la missa que s'oficia al santuari.

A la tarda del mateix dia 18 completa la visita amb un recorregut pels voltants de Torrelles que es concentra resseguint la riera de Pontons aigües amunt fins a la font de les Dous. El paisatge que descriu encara el podem retrobar avui en bona part, afortunadament.

Com a curiositat cal destacar la menció que fa a la pràctica de curar criatures mitjançant el ritual fet amb un roure tendre.

Vista de l'ermita al peu del camí cap el santuari que encara troba habitada, avui abandonada

Descobrint el Penedès el 1889 (IV): excursions a Castellví de la Marca i a Santa Margarida i els Monjos

Els dies 15 i 16 d'agost de 1889 Josep Castellanos els va dedicar respectivament a la visita a Castellví de la Marca i a Santa Margarida i els Monjos. La primera serà una excursió llarga i en algun punt feixuga, que l'hi ocuparà el dia sencer. La segona, el dia 16, serà més breu i passadora, per refer-se de l'esforç del dia anterior.

Conscient de la dimensió de la sortida, Josep Castellanos emprèn el camí des de Moja a un quart de sis del matí, acompanyat d'un amic que li fa de guia: Mansió Mitjans.

Al llarg del text que descriu l'expedició ofereix detalls del recorregut i del temps esmerçat en cada tram. Ens descriu també un Penedès que no es mostra eixut, sinó frondós, com el camí que pel torrent de Cal Xeret (erròniament Castellanos escriu Can Fabet) els portarà fins a la Múnia. El descriu com a "...cubert d'exuberant vegetació, molt ample, y fondo, humit, ab aygua estancada formant gorchs en miolts llochs." Envoltat d'àlbers i pollancres.

De camí cap el Castellví de la Marca passen per la Múnia (Almúnia, escriu en el text), on s'aturen al cafè de la plaça. D'aquí seguiren cap a l'església romànica de Castellví, on van seguir la missa, i iniciaren la pujada al castell pel corriol que s'hi enfila pel dret. Un camí que no tenien massa clar, com es deprèn del relat. Un cop dalt de la muntanya fa una detallada descripció de la vista que ofereix el lloc, alhora que ens proporciona algun detall de l'estat del castell, on destaca el fet que la torre circular, si bé esberlada de dalt a baix, encara era sencera.

De la tornada destaca la referència a la celebració de la festa major de la Múnia i la nova aturada al cafè de la plaça, del qual ara ens dóna el nom: Can Japet Curt. En aquesta aturada no van menjar gaire ja que, com diu, havien esmorzat feia poc dalt el castell. Com a curiositat, esmenta que entre les provisions portava "...extracte de carn Liebig". Aquest concentrat de carn havia estat inventat a alemanya el 1840 pel baró Justus von Liebig i va començar a difondre's de manera generalitzada a partir de 1865. Finalment, a un quart de cinc de la tarda van berenar als Monjos, agafant forces per arribar ja fins a Moja al final de la tarda.

La visita del dia següent a Santa Margarida i els Monjos, en companyia de l'aragonès amb el que va compartir la sortida a Olèrdola, tindrà un caràcter molt més relaxat. La descripció que fa del lloc no té un caràcter molt detallat, més enllà de l'esment d'algun indret i fet destacats: la referència a les violentes rierades del Foix; al molí fariner antic i al nou, mogut a vapor; l'esment de l'església antiga de Santa Margarida i al "monastir de Dominichs" (el castell- convent de Penyafort), que no va visitar.

Descobrint el Penedès el 1889 (III): excursió a Olèrdola i Penafel

L'activitat excursionista de Josep Castellanos el 14 d'agost de 1889 es va intensificar en relació als dies anteriors ja que en un sol dia visitarà Olèrdola i l'ermita de Penafel, sortint en les dues ocasions des de Moja.

Aquest pla d'excursions el porta a matinar i enceta la primera sortida a les 6 del matí. Fins ara les referències a altres persones dins el relat havia estat inexistent, però en aquest cas sabem que fa la caminada a Olèrdola acompanyat "per un simpátich aragonés que reflexava en son carácter l'energia de sa terra", segons la descripció que en fa.

La descripció de la visita a Olèrdola és en general poc detallada, si bé es fixa en els principals elements: la muralla "formada d'enormes pedras»; la cisterna, que descriu com «una gran bassa oberta en la roca, á la que's baixa per uns grahons practicats també en la roca"; "certas concavitats que per llur forma, simetría y dimensions, no deixan lo menor dubte de que fóren monuments fúnebres. Oferéixen á la vista las formas de la figura humana amortallada. Alguna d'aquestas sepulturas está tapada ab sa llosa encara, presentant la particularitat d'estar totas orientadas d'Orient á Ponent", referint-se a les tombes antropomorfes excavades a la roca; l'església, de la que diu que "sa construcció es bárbara", i dins d'aquesta el portal que qualifica de "moresch" per la forma de ferradura de l'arc. Finalment fa esment del cementiri modern, que era enganxat als murs de l'església, i al fet que tot el mobiliari litúrgic de l'església, i fins i tot les campanes, han estat traslladades a la nova església parroquial "de la Plana Rodona".

Cal destacar que la identificació que fa de l'autoria de les diferents construccions és errònia, ja que en cap cas Olèrdola no és l'antiga "ciutat fenicia Carthago Vetus", com afirma, ni tampoc les tombes antropomorfes són ibèriques, sinó obra romana la muralla i altmedievals les tombes. Cal tenir en compte, però, que en aquelles dates els coneixements de la nostra història antiga i medieval eren encara molt precaris i més propers a una interpretació fabulada que no pas documentada en la recerca.

Des d'Olèrdola el nostre excursionista ascendeix fins el puig de l'Àliga, seguint un camí que hi porta i que avui és ben senyalitzat i podem agafar a tocar del Pla dels albats. És una ascensió recomanable que confirma, en aquest cas, la veracitat de les afirmacions pel que fa a la bellesa de les vistes.

Després de la tornada a Moja, seguint un recorregut que detalla el text, a la tarda emprèn la visita a l'ermita de Penafel, al terme de Santa Margarida i els Monjos, de la qual no dóna, de fet, cap detall més enllà de la curiosa referència segons la qual la imatge que s'hi venera "inspira molta devoció en tota la encontrada. 'S creu en aquestos pobles que la Verge de Montserrat tenía dúas germanas: la Mare de Deu de Foix y la de Penyafel, y... efectivament, no ténen lo menor grau de parentiu." La sortida des de Moja la fa passant per un camp "conegut per l'Alsinaret, dit aixís per haverhi existit un temps un hermós alzinar, del que 'n queda alguna alzina encara."

Tanca la crònica amb la referència a la font propera a l'ermita i als boscos de pins "que oferéixen contrast ab lo resto del paissatje, tot ermots y monótonas vinyas.", segons la seva descripció.

A les pàgines que reproduïm es pot llegir el text complet d'aquest dues excursions.

Descobrint el Penedès el 1889 (II)

Josep Castellanos, membre de l'Associació d'Excursions Catalana, havia arribat a Vilafranca del Penedès des de Barcelona l'11 d'agost de 1889 per recórrer la comarca durant els quinze dies de la seva estada, en els quals va dur a terme un total de tretze excursions. El mateix dia 11 es desplaça fins a Moja, on fixarà la seva residència temporal, de manera que la primera excursió que relata és la que el porta des de Vilafranca a Moja, més o menys en un recorregut que cronometra en cosa de mitja hora.

Del recorregut destaca la referència a la creu de pedra i un fort cilíndric, que posa en relació amb la defensa de Vilafranca durant la Guerra Civil, que en aquest cas es refereix a la carlina, entre 1872 i 1876, tot i que potser la defensa és anterior i en relació a les dues guerres de 1833 a 1840 i de 1846 a 1849.

De Moja el nostre visitant destaca l'església moderna, de la qual remarca el campanar inacabat, els vestigis de l'església romànica, sense fer-ne però un èmfasi especial, i la torre de Moja, que atribueix a una construcció musulmana. En tot cas sabem que als inicis del segle XI la torre ja existia. La notícia d'aquesta primera excursió es tanca amb la referència a la recollida d'alguns fòssils.

La segona excursió, que porta a terme el dia 12 d'agost, planteja un recorregut més extens: "De Moja á las fonts de l'Avellaner y de l'Atmetlló". Una sortida on destaquen les referències a les fonts i a l'ocupació medieval a l'entorn d'Olèrdola i que segueix el camí de la zona coneguda com el Fondo de la Vall. Un itinerari del tot recomanable.

La font de l'Avellaner presenta una petita balma, propera a la masia de Can Castellví. Té un règim molt lligat a la climatologia i en algunes èpoques la podem trobar seca, tot i que en els bons moments es calcula que pot donar fins a uns 5.000 litres d'aigua en un dia.

La segona font d'aquest itinerari, la de l'Ametlló, se situa igualment dins una balma de majors proporcions. Ambdues responen clarament a la tipologia geològica del territori que envolta Olèrdola.

Cal assenyalar que en el que fa a la toponímia, quan el nostre excursionista parla de Can Guimet s'està referint a Cal Ximet.

Descobrint el Penedès el 1889 (I)

Des de molt aviat els membres de les societats excursionistes van fixar el seu interès en la comarca del Penedès, que van visitar en moltes ocasions.

El 1889, Josep Castellanos, membre de l'Associació d'Excursions Catalana, es desplaça a Vilafranca per iniciar la descoberta del Penedès, amb un conjunt d'excursions de les quals donarà compte als butlletins de l'entitat 139-144 (abril a setembre) i 145-147 (octubre a desembre) de 1890.

Ell mateix ho explica poc després de la introducció, on fa una breu descripció de la comarca: «Lo día 11 d' Agost de 1889, sortía de la ciutat comtal en lo primer tren de Tarragona per l'interior, pera quedarme á Vilafranca y passar una curta temporada en lo Panadés, per qual regió, pera mí desconeguda, me proposava efectuar algunas excursions.»

La seva estada a la comarca s'allargarà durant quinze dies, dels quals en deixa constància en el seu extens relat, al llarg de 32 pàgines, on ens descriu primerament la comarca i Vilafranca i, tot seguit, les tretze excursions realitzades:

• De Vilafranca de Penedès a Moja 
• De Moja a les fonts de l'Avellaner i de l'Atmelló 
• De Moja a Sant Miquel d'Olèrdola 
• A l'ermita de Penyafel 
• Excursió a Castellví de la Marca 
• A Santa Margarida i els Monjos 
• A la Plana Rodona i al Sant Sepulcre 
• A Sant Martí Sarroca i a Torrelles de Foix 
• De Torrelles a l'església de Foix 
• Pels voltants de Torrelles 
• De Torrelles a Sant Martí de Brufaganya 
• De Moja a l'Arboç 
• De Moja a Pi de Samontà i Vilafranca 

Avui ens centrarem en la descripció inicial que fa de la comarca i de Vilafranca. 

Una excursió a Gelida l'agost de 1879

El número de desembre de 1880 del Butlletí Mensual de la Associació d'Excursions Catalana recull una extensa acta de l'excursió a Gelida, Castellví de Rosanes i Martorell, duta a terme per quatre integrants de l'entitat entre el 24 i el 29 d'agost de 1879.

D'entre els tres municipis que visiten hem escollit el de Gelida, seguint amb el propòsit de divulgar lla informació recollida pels excursionistes en relació al Penedès. El valor informatiu de l'acta és remarcable per quan reflecteix fidelment les impressions dels visitants. Reproduïm les quatre pàgines de l'acta referides a Gelida.

Com era habitual, els nostres excursionistes es desplacen des de Barcelona a Gelida en ferrocarril i, concretament, prenent el tren que fa camí cap a València. El recorregut des de Barcelona a Gelida tindrà una durada d'una hora i quinze minuts, amb arribada a l'estació de Gelida a tres quarts de set del matí. Els excursionistes donen detall de la distància entre l'estació del tren i el poble, però no donen detall de com van fer el desplaçament, que segurament seria a peu. Cal tenir en compte que el funicular que uneix el poble amb l'estació no es construirà fins el 1924. També és destacable que en aquell moment no hi havia carretera que comuniqués Gelida amb els pobles de l'entorn. Poc més endavant ens informen que des de 1871 s'estan duent a terme els estudis per construir la carretera de Martorell a Sant Sadurní. La carretera no arribarà fins passat 1910. 

Imatge del carre Major de Gelida

Els nostres visitants tenen especial interès en les mesures i així constantment hi fan referència en relació a la longitud del carrer Major, al desnivell que presenta, a la distància amb els pobles veïns; Sant Feliu de Llobregat, a les hores capital del partit judicial; i Barcelona.

No falten les referències a una economia agrària basada en la vinya, al costat de les obligades a les dues fàbriques de paper: Guarro (el Molí vell) i Jover (el Molí nou). També fa referència a una activitat menys coneguda, com l'aprofitament de les argiles de la plana per a la fabricació de teules. Així fan referència a una explotació que en dos anys ha extret 3.000 m3 d'aquesta matèria.

Quan té lloc aquesta excursió, feia poc temps (1868) que s'havia edificat l'església parroquial en l'espai que anteriorment ocupava la capella de Sant Miquel. La parròquia s'hi traslladà des de la de Sant Pere, situada al castell, el 25 de juny de 1871. Per aquesta mateixa raó coincideixen en la vista amb el pintor Benet Bellí, que a les hores estava decorant amb pintures el baptisteri de la nova església.

Visites obligades en aquest sortides eren als mestres, apotecaris, alcaldes, secretaris dels ajuntaments, rectors, artistes... com així ho fan. Algunes d'aquestes persones són precisament les que anaven nodrint de socis l'entitat excursionista.

La narració del secretari de l'ajuntament deixa bona constància del govern del municipi fins a èpoques molt immediates, quan no es disposava d'una seu per a l'ajuntament (és en construcció en el moment de la visita), i de com encara es conservava a la plaça de l'església la pedra on s'encadenaven els condemnats, per escarni públic.

Visita obligada també a Gelida seran les fonts i el castell, a les quals dedicaran el segon dia de l'estada, que van completar amb la visita a l'escola i a la Casa del Senyor. Encara el tercer dia, el 26, van completar l'excursió a Gelida amb la visita a l'església de Sant Pere, on donen compte de l'existència del sarcòfag de Berenguer Bertran, de l'emplaçament del cementiri de Gelida dins el recinte del castell i de la troballa d'algunes tombes antropomorfes, d'època medieval.

L'estada a Gelida es completa amb la visita a la fàbrica de paper de Wenceslau Guarro, des d'on emprenen el camí cap a Castellví, on arriben ja fosquejant.

Acta de la visita

"Excursió a Vilafranca y encontorns" (II)

Completarem avui la crònica de l'excursió duta a terme els dies 12, 13 i 14 d'abril de 1879 pels membres de l'Associació Catalana d'Excursions i que apareix en el butlletí de l'entitat sota el títol d'Excursió col·lectiva a Vilafranca y encontorns.

Vam cloure la primera part després de la visita al castell-convent de Penyafort, on donaven referència del fet que el aleshores propietari, Puig i Llagostera, havia tingut com a convidat a la casa al poeta i dramaturg José Zorrilla, el qual havia estat redactant allà part de la seva obra Ecos de las montañas, pel que sembla per encàrrec de l'editorial Montaner i Simón.

Completada la visita a Penyafort, els nostres excursionistes prenen camí cap a l'església parroquial de Santa Margarida i els Monjos que, en aquest cas, era encara l'església romànica que avui podem veure entre les estructures del cementiri. L'església parroquial actual és obra posterior a la data de la visita que comentem.


Els protagonistes de l'excursió hi van fer cap coincidint amb els moments previs a la missa i van ser atesos pel rector de la parròquia. Seguim les seves paraules, respectant l'ortografia original de l'època:

      “Agradívol assumpto per un tendre quadro de costums s' oferia al peu de l' iglesia á l'hora en que 'ls feligresos anavan á complir ab lo Sant precepte. Aquesta circunstancia nos privá d'examinar com desitjavam l'interior del temple, que segons noticias, per altra part poch te de notable. Lo senyor rector, ab tot y l'esser l'hora molt precisa, va rebrens ab tota consideració, probantnos l'interés que á tothom inspira la idea en bonhora concebuda de las societats excursionistas.
      Baix molts conceptes es notable l'arch de ferradura que dona accés al porxo de la iglesia, quina porta románica, inconscienment ha sigut pintada deixant perdre sota las capas del mal escayent color, los preciosos detalls de sos capítells y bordons.”

Des de Santa Margarida l'excursió va continuar cap a la capella de Penafel, obra romànica documentada des de 1131. Després de la referència a l'obra de l'edifici, la crònica es concentra en la descripció de l'interior:

“En lo altar major se dona veneració á una imatje de la Verge, recoberta ab impropia roba, essent de planyer, puig pertany á la bona epoca del goticisme. En la iglesia son de notar 2 bonichs retaules del sigle XV.”

La visita va seguir després cap a Moja, d'on esmenten la “torre dels moros” i l'absis i alguns altres elements de l'església romànica de Sant Jaume, o de Sant Cugat en la seva advocació original.

La crònica de l'excursió ens posa al corrent que la pluja va impedir de completar l'itinerari previst per aquell dia, de manera que van fer cap novament a Vilafranca, on aprofiten per fer diverses visites: a l'ajuntament, on va ser rebuts per l'alcalde, que els mostra diversos elements del patrimoni municipal, com el Llibre verd, o les porres dels massers, datades el 1692; la capella de Sant Joan; el convent de Sant Francesc, en ús com a hospital, i on ens donen referència de la visita a la capella i als sepulcres existents, al claustre i al conjunt de làpides funeràries que conserva...

L'endemà al matí, dia 14, reprenen l'excursió per visitar el conjunt d'Olèrdola, on no havien pogut anar el dia anterior a causa de la pluja. Prèviament, diu la crònica, “...passarem á visitar á nostre delegat Sr. Alvarez, que 'ns mostrá algunas de las anotacions que té escritas pera il·lustració de la Historia catalana. Anarem després en companyía dels predits Srs. Alvarez y Batet, á casa de D. Félix Sallent, notable dibuixant que 'ns mostrá sas ben acabadas obras y que, ab entussiasme admeté la delegació de nostra Societat.”

La visita a Olèrdola mostra ben clarament l'esperit amb el qual es portaven a terme les excursions. Veiem com es descriu a l'acta publicada:

      “A dos quarts de deu los espedicionaris ab unió del Sr. Batet y més tart del Sr. Clascar que vingué á trobarnos, emprenguérem lo camí envers lo turó de Sant Miquel d'Erdol, ahont poden admirarse los preuats restes de l' antiga Olerdula. Llarch fora descriure las impressions qu' enfront d'aquellas murallas, al estudiar aquells sepulcres, al visitar las sitxas y 'ls restes de construcció en las cavas, fantasiaren nostra pensa ab lo variat y armoniós conjunt que s' oferia á nostra vista.

      Després de mirar detingudament l' ángul muralla que creyém céltich y midirlo, resultant 5'05 metros de front, y 5'46 metres per la part lateral, lo estany obert á la roca que resulta 10'27 metres de llargaria, 6'40 metres d' amplaria, y 3'20 de fons, de fixarnos en l'arch de ferradura indicat en la sagristia de la iglesia, y d' examinar ab tota l' atenció possible lo demés qu' en aquells Ilochs se conserva de notable, tornarem á Vilafranca arrivanth i euvers las cinch de la tarde. Sobrantnos encara 'l temps passarern á visitar la iglesia parroquial de Santa María, constantment acompanyats per los delegats de l'Associació, que fins á marxar lo carril no 'ns deixaren. L' obra actual del temple que 's remonta al sigle XIV; essent de doldre la desrrucció ó mellor dit la profanació que convertí en un adefessi incalificable la fatxada del edifici. La porta lateral, del ordre bisantí ha sigut respectada y es bastant notable. En l' interior son de notar las cadiras del chor, ahont s' hi poden admirar delicats detalls. Nos feren fixar especialment en la restauració del temple, empresa en 1870, Y que ja avuy perrnet elogiar lo altar major y l'ábside lliure de restauracions inconscients que altres épocas li imposaren.”

Encara abans de tornar cap a Barcelona, visiten el Centre Agrícola del Penedès, on els mostren diversos exemplars de fòssils, plantes i minerals, que haurien de formar part del futur museu.

Del tipus d'excursionisme que impulsava l'entitat excursionista en dóna constància el paràgraf final de la crònica:

“... podém contar com á resultats de la escursió los següents travalls:
Lo Sr. Arabía, un croquis del arch arrunat de la iglesia d' Olerdula. Lo Sr. Fiter, una vista de la casa Penyafort, un boceto al oli del ábside de l'antiga iglesia de Moja, dos bocetos al oli dels murs de Olerdula y diferentas apuntacions dels meteixos y de Santa Margarida y Monjas. Lo Sr. Arnet, recu ll de plantas y fóssils. Lo Sr. Canibell una vista de la casa Penyafort, una apuntació del portal bisantí de Santa Margarida, un cróquis de l'antiga iglesia de Moja, detalls de la iglesia de Sant Joan en ViIafranca, apuntacions per a la indumentaria, treras d' un retaule de Sant Francesch (Vilafranca). Ademés se tragueren calchs d'una pedra simbólica en los Monjos; calchs de Ias porras de plata que conserva desde 'l segle XVII lo municipi de Vilafranca, de 2 lápidas en los claustres y dels sepulcres del presbiteri 'en Sant Francesch.”

Parlem de "caminants" pels camins

Al llarg de dues temporades hem anat resseguint camins que poc o molt ens han descobert indrets i fets del Penedès. Però no ha estat la nostra època la que ha descobert el senderisme ni l'interès per conèixer el nostre país. Aquest interès té a casa nostra un origen ja llunyà que ens porta al 1876. Aquesta data és la podem agafar com a referent per parlar d'excursionisme, entès com una activitat més enllà de l'esport. Enguany parlarem de camins, però ho farem de la ma dels “caminants” que ens van precedir.

El 26 de novembre de 1876 un grup de joves va fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques amb la finalitat de:

"(...) recorrer lo territori de Catalunya á fí de coneixer, estudiar y conservar tot lo que hi oferescan de notable la naturalesa, la historia, l’art y la literatura, en totas llurs manifestacions, així com las costums características y las tradicions populars del país; propagar aqueixos coneixements; y fomentar las excursions per la nostre terra pera conseguir que sia degudament coneguda y estimada.”

El 1878, dos anys després de la fundació, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques es va escindir, donant lloc a la creació de l’Associació d’Excursions Catalana, la qual tenia per objectiu estudiar i fer conèixer les belleses naturals i artístiques, les tradicions, els monuments i les antiguitats, els costums, la música i els cants populars, les particularitats del català als diferents indrets del país.

Com podem veure, ambdues compartien interessos i, de fet, anys després, el 1891, es van unificar donant lloc a la fundació del Centre Excursionista de Catalunya, encara plenament actiu avui. Però el que ens interessa aquí no és de fet la història de l'excursionisme, sinó el resultat de l'activitat d'aquestes entitats al llarg d'uns anys en els quals, veritablement, aixequen acta del que troben i descobreixen en les seves expedicions.

Com ja hem dit, aixequen acta de cada una de les seves sortides i aquestes seran publicades en els respectius butlletins. És en aquestes actes de les dues entitats en les que ens endinsarem enguany per conèixer com van veure i descriure el territori del Penedès a partir de 1878. Parlarem de camins, però com hem dit, des de la visió dels “caminants” que ens van precedir.

Per encetar la temporada, veiem una part de l'acta de l'Excursió col·lectiva a Vilafranca y encontorns, duta a terme els dies 12, 13 i 14 d'abril de 1879 per diversos membres de l’Associació d’Excursions Catalana.

De Torrelles de Foix al Santuari del Foix, passant per les Dous

Amb aquest itinerari que us proposem avui tanquem la temporada 2013-2014, al llarg de la qual hem proposat un total de nou caminades, des del mes d'octubre passat fins avui.

Si les fem totes sumarien poc més de 112 km, sense comptar que algunes de les propostes curtes comptarien el doble ja que no sempre són circulars i caldria comptabilitzar la tornada. Sigui com sigui, ens hem endinsat, tot passejant, en la descoberta del Penedès, amb algunes estirades cap el Baix Llobregat, però sempre per raons justificades, com el traçat de la Via Augusta o el camí des de Sant Sadurní d'Anoia a Castellví de Rosanes, resseguint la ruta de l'escamot que va volar el Castellvell de Rosanes el gener de 1714.

Avui proposem una ruta circular que neix i torna a Torrelles de Foix i que ens permet adonar-nos, un cop més, de la riquesa i diversitat del paisatge de la comarca, que contemplarem des del mirador inigualable del santuari de Santa Maria de Foix, a 661 m d'alçada.

Desplaçament: per fer a peu (hi ha camins alternatius per fer-la en bicicleta)
Distància: 13 km
Altitud mínima: 337 m
Altitud màxima: 661 m.
Desnivell acumulat: 305 m.
Temps del recorregut: 3 hores
Dificultat: mitja alta

Mapa de l'itinerari

Mostra De Torrelles de Foix al santuari de Foix, passant per les Dous en un mapa més gran

Perfil de l'itinerari

Descripció de l'itinerari

Iniciarem el nostre camí davant l'església de Torrelles de Foix, dedicada a Sant Genís. Es tracte d'un edifici del segle XVIII, edificat probablement cap a 1779 com assenyala la data al portal de la rectoria annexa. Des d'allà agafarem el carrer de Sant Isidre fins a la plaça de la Vila i, des d'allà, resseguirem l'anomenat Rec de Baix que remuntant la riera de Pontons aigües amunt, amb la vista sobre els horts, ens portarà fins a les Dous.

De manera semblant al cas de les Deus, a Sant Quintí, aquí ens trobem altre cop amb una abundosa font, amb trenta cinc canonades, que nodreixen el cabal de la riera de Pontons. A tocar de les fonts hi ha un ampli espai per passar-hi el dia a la fresca, equipat amb taules. L'itinerari fins aquí des del poble és força recomanable al capvespre dels dies calorosos d'estiu.

Imatge de les fonts de les Dous

Davant de les fonts, sobre la riera, un petit pont ens permet passar a l'altra riba i, en filant-nos epr unes escales primer i després seguint el camí, arribarem a la carretera que ens portaria a Pontons. Nosaltres la deixarem de costat i agafarem el trencall de la carretera que puja cap a la Plana de les Torres que aviat deixarem per agafar una pista que ens durà fins a l'extrem oest de la urbanització de Can Coral després de passar a tocar de Cal Jutge. 

Magnífica barraca de vinya que trobem tot pujant des de les Dous cap a Can Coral

Allà pel carrer del Xop ens acostarem fins a la cruïlla amb l'avinguda de Can Coral, que agafarem cap a l'esquerra fins arribar davant el dipòsit d'aigua, on comença un sender que primer traspassa el torrent de la Mare de Déu de Foix. Passarem a tocar de la construcció barroca de l'Ermita de Foix. Sembla que la construcció data del 1707, quan el coronel Ramon de Peguera, al servei de l'arxiduc Carles d'Àustria, la va fer bastir al lloc on segons la llegenda s'aparegué la Mare de Déu en una cova. Aquesta cavitat és oberta en el roquer que serveix de base a l'edifici. Va ser incendiada el 1936 i avui es troba en un estat molt precari.

Ermita de Foix

Des d'aquí anirem seguint el camí, primer més planer i després, quan ja prenem el sender, molt més costerut fins arribar al santuari de Santa Maria de Foix, bastit probablement sobre els restes de l'antic castell, documentat des del 1067.

Les construccions, tal i com les veiem avui, presenten l'aspecte que van adquirir després de la restauració feta per la Diputació de Barcelona el 1987. Simultàniament s'hi van fer excavacions arqueològiques que van permetre identificar estructures precedents, corresponents possiblement al castell i, també, a una església precedent. El santuari ha sofert nombroses transformacions, si bé l'estructura principal concorda amb les construccions pròpies dels segles XII-XIII. Dins l'àmbit del castell s'esmenta en la documentació el lloc de Torrelles, que al segle XII pertanyia al burgés barceloní Bernat Marcús, conseller de Ramon Berenguer IV i promotor de la construcció de la coneguda com a capella d'en Marcús, a Barcelona. Es va construir fora muralla i al costat d'un dels principals camins d'accés a Barcelona, juntament amb un cementiri per a pobres i un hospital. L'església del santuari de Foix va ser parròquia fins el 1892. i s'hi venerava la imatge romànica de Santa Maria, destruïda el 1936.

Santuari de Santa Maria de Foix

Des del santuari encetarem el camí de baixada, que també cal emprendre amb certa prudència pel pendent considerable que presenta en alguns punts. Mentre baixem, aviat quedarà a la nostra esquerra el riu Foix, que seguirem fins a l'alçada del nucli del Cusconar, que deixarem de banda per creuar el torrent de la Berna i atansar-nos a tocar de la casa d'aquest mateix nom. Pel camí que ens porta entre les vinyes arribarem davant el cementiri de Torrelles, on destaca la porta d'accés, d'estil Noucentista i que segueix els cànons del Neoclassicisme.

Porta del cementiri de Torrelles de Foix

Pel camí del cementiri arribarem fins al nucli de Torrelles de Foix i, novament davant l'església i l'edifici actual de l'ajuntament, tancarem la nostra caminada.